Es fa difícil pensar que el professional del periodisme imbuït de tot el poder mediàtic que la societat li reconeix pugui ésser víctima de la violència psicològica en el seu lloc de treball al igual que una multitud de treballadors d´ altres àmbits (dos milions de ciutadans espanyols segons l´ informe del Barómetro Cisneros del professor Iñaki Piñuel de l´ Universitat d´ Alcalà d´ Henares).

Aquesta dificultat , per part del ciutadà de a peu , de reconèixer al professional del periodisme com un treballador més i per tant susceptible de patir violència psicològica en l´ exercici de la seva professió li genera indefensió. La situació d´ indefensió es veu agreujada per el propi professional que no vol acceptar la seva situació per el que implica de reconeixement de pèrdua de l´ investiment del poder mediàtic. Implicaria un auto-reconeixement de una situació que no vol ser percebuda.

Des de quasi tots els àmbits d´ estudi del fenòmen de l´assetjament psicològic en el treball (o mobbing) per part de experts i estudiosos del tema es constata una dificultat per part de la víctima de mobbing de reconèixer el que li estan fent ; al menys durant les primeres etapes, i el professional del periodisme no anava a reaccionar d´ altre manera.

Per tant hem d´ entendre la negació a percebre la violència rebuda com una constatació de que s´ està en els inicis d´ un procés de exclusió del treball, a través de l´ exercici de la violència psicològica , contra una persona, ja sigui des de l´ organització o des d un grup d´ aquesta organització .

Desprès d´ aquesta primera fase de negació i donat que l´ exercici de la violència si no s´ atura té un creixement exponencial , els atacs violents i desestabilitzadors contra aquest periodista augmenten.
S´ acostuma a utilitzar mecanismes organitzacionals per encobrir l´ exercici de la violència , ja siguin no reconeixent-li les hores extres, o pagant-li per sota que a la resta, no acceptant els seus treballs o criticant-los o canviant el contingut sense avisar-lo o ja mes greument apropiant-se de l ´ autoria de l´ article . De segur que molts professionals del periodisme s´ hi poden reconèixer.

Seguint amb l´ augment de l´ exercici del violent s´ acaba estigmatitzant a la víctima i se la fa responsable del que li està passant , a través del mecanisme d´ atribució . El mecanisme atribucional es una reacció cultural del ser humà davant la violència que presenciem. Es un acte defensiu que ens adorm la consciència per no tenir d´ intervenir i que ens fa col·laboradors involuntaris dels violents. Quan veiem que un pare pega al seu fill pensem que "alguna cosa haurà fet aquest nen", quan presenciem que un cap insulta i es mofa d´ un treballador pensem " Què haurà fet per que el tractin així ?".
Sense el mecanisme atribucional de fer responsable a la víctima del mal que rep ,ens veuríem abocats a intervenir , a defensar-lo i per tant a enfrontar-nos a algú que té més poder. Es molt més còmode fer la vista grossa i fer culpable a la víctima.

El professional agredit es troba reben agressions psicològiques cada cop més violentes i al mateix temps s´ el fa responsable i per tant mereixedor del càstig.
Si no perd la vergonya a reconèixer que està sent una víctima i a afrontar-s´hi la seva evolució tant professional com personal te molt males perspectives.
En funció dels estudis psiquiàtrics realitzats s´ ha constatat que 2 de cada 5 suïcidis estava immers en un procés d´ assetjament psicològic en el treball. Estem davant d´ una greu situació; molt més destructiva del que pot semblar donat que l´ exercici violent es subtil i insidiós.
No hi ha estudis al respecta, però crec que cal començar a obrir fronts de reflexió davant dels accidents de treball mortals en tots els àmbits laborals i dins d´ aquest apartat hem d´ incloure als periodistes morts en exercici de la seva professió. Hem sabut tots , gràcies al valent article del periodista Francisco Medina, que els últims periodistes morts en exercici de la seva professió com a corresponsals de guerra , no tenien una clara relació contractual amb l´ empresa per la que treballaven.

Hi ha tres punts que estan sempre presents en un procés d´ assetjament psicològic en el treball (o mobbing) amb independència del professional del que es tracti o de l´ àmbit on realitzi la funció empresarial. Aquests punts son: la motivació , la persistència i l´ actitud de l´ entorn .

La motivació que desencadena un procés d´ assetjament va íntimament relacionat amb una actitud de certa rebeldía per part del treballador. La rebeldía , es la manera de evidenciar un cuestionament a l´ autoritat . Les manifestacions poden ser diverses, com diverses son les situacions viscudes. En el camp de l´ informació sovint va lligat a l´ exercici de la llibertat d´ expressió . En aquest aspecte hem d´ entendre la actitud de certa rebeldía com una clara manifestació de resistència a sotmetre´s a l´ autoritat. La sumisió a l´ autoritat , com a tal, es per sí mateixa acrítica i obedient; i contrària a un tarannà democràtic.

La persistència va lligada a les accions violentes tenen l´ objectiu de ser exemplaritzants , es a dir que funcionen com un càstig envers el periodista que s´ ha atrevit a cuestionar l´ autoritat . La basant exemplaritzant es dirigeix tant envers el propi treballador però molt més interès hi ha en que ho percebi l´ entorn. El veritable interès es que els altres periodistes "aprenguin" el que els hi pot passar si son excessivament reivindicatius.

Es per tant molt important l´ actitud de l´ entorn , tant es així que fins i tot s´ han explicitat exemples de situacions on ,precisament, una actitud solidària dels companys a aturat i per tant impedit l´ evolució cap a l´ assetjament.

Quan presenciem l´ exercici de la violència davant nostre , d´ una manera automàtica ens sorgeix el mecanisme defensiu de l´ atribució a la víctima del que li està passant. Si aconseguim canviar la frase "el que li passa" per la frase en "el que li estan fent" de segur que la nostra posició enfront els petits actes violents i desestabilitzadors serà diferent . Per que hi ha una cosa que no hem d´ oblidar , quan ens trobem enfront del mobbing, l´ assetjador sempre utilitzarà un llenguatge i uns mecanismes deshonestos.
Sempre intentarà que els seus actes siguin interpretats com a "fi de be" , incidint en que és la persona-víctima la culpable de la seva situació e intentarà, de totes les maneres aconseguir la nostra col·laboració en el seu camí de destrucció. I ens podem trobar : propagant rumors, ajudant a estigmatitzar un company que anteriorment era exitòs , potenciant el seu sentiment de culpa fent-lo responsable de la seva situació. I en definitiva acallant la nostra consciència, encobrint l´ exercici d´ una violència encaminada a marginar a un ser humà i a apartar-lo del exercici de la seva professió. En definitiva haurem ajudat a fer invisible el mobbing.


Marina Parés Soliva
Diplomada en Treball Social i perit social jurídic
Presidenta de Mobbing No!- Associació Catalana
Tesorera de la Federación Estatal de Asociaciones contra el Acoso Psicológico en el Trabajo (FACAPT)
membre de l´Observatori català del Mobbing
webmaster de http://www.acosomoral.org
Administradora de http://www.forosdelmobbing.info

arriba